dilluns, 24 de desembre del 2012

JLA/Avengers (Avengers/JLA)

Acabo de llegir el crossover definitiu. L'enfrontament entre les dues formacions de superherois més poderoses. Per un costat, JLA, la formació de l'univers DC que consta de personatges de la talla de Superman, Batman, Green Lantern, Wonder Woman, Flash, etc.... Per l'altre, Avengers, amb Captain America, IronMan, Vision, Thor, etc... Només amb això ja es pot un fer la idea de l'envergadura de la situació.  
Dibuixat magistralment per George Perez i guionitzat per Kurt Busiek entre el 2003 i 2004, és una autèntica filigrana on gairebé cada dibuix és una amalgama de personatges d'ambdós universos. El domini de la història dels còmics que demostren els autors és increïble, ja que, no contents en ensenyar mostres actuals dels personatges, en una fase de la història, els herois es veuen transformats en la seva forma passada. No puc arribar a entendre cadascun dels detalls que apareixen de cada personatge, doncs desconec la història dels còmics, tant la de Marvel com la de DC, però s'intueix que hi ha hagut una gran feinada de documentació i estudi al respecte.
En el transcurs de la història, la relació entre ambdos grups, passa per diferents estats. Al principi recel, lluita, però més endavant col·laboració i enteniment, i fins i tot, admiració mútua. Fa gràcia veure les diferències entre ambdós universos. D'una banda Superman creu que a l'univers Marvel, els superherois no fan suficient per la gent i veuen un mon de molta violència. De l'altra els Avengers es troben un univers DC on els herois tenen el respecte i l'admiració que ells voldrien. 
El còmic, en la seva publicació original consta de 4 capítols en grapa, però ara es pot trobar en un sol volum. Us el recomano al 100%.

Muff said.

diumenge, 16 de desembre del 2012

El Hobbit


Sembla mentida però, l'aconteixement tan llargament esperat ha arribat per fi. Han estrenat 'El Hobbit'. Cada cop que anuncien un film d'aquests sembla que és molt lluny, per que cada cop l'anuncien amb més antelació. Bé, anem al gra. Si volteu per internet en blogs i altres sites d'opinió podreu veure que opinions n'hi ha moltes i molt ben explicades. Així que em centraré en sensacions puntuals i personals que vaig tenir al mirar el film


Primeres sensacions.
En Gandalf és més vell. Efectivament, han passat 10 anys des de l'altra saga, SDLA i això és nota en Gandalf. O més aviat en l'actor. No ho han pogut dissimular de cap manera??

L'actor de doblatge de Gandalf, s'ha passejat per podcasts i he tingut l'oportunitat de sentir la persona darrera el doblatge. Això va fer que el primer cop que vaig sentir parlar en Gandalf al film, no me'l vaig creure, vaig veure l'actor de doblatge, no el personatge. És un efecte estrany que va desaparèixer al cap d'una estona.

Al primer moment, els nans em van recordar una mica als Klingons d'Star Trek.

La pel·lícula produeix certa sensació d'enyorança del Senyor dels Anells i això va en dretiment de la pròpia pel·lícula, doncs d'alguna manera converteix l'aventura d'en Bilbo en una història menor. Que de fet ho és i ja ho sabem, és un conte infantil que va escriure en Tolkien per als seus fills, però si m'ho recorda a cada moment amb aparicions estel·lars de personatges de SDLA doncs encara queda més palesa la diferència. La part positiva d'això és que,en el fons, s'agraeix la seva presencia i a més s'estableixen més lligams amb SDLA, convertint el film en tota una precuela.

La millor escena del film, sens dubte, la trobada amb en Gollum. Tot i que hi ha un detall que em va fer veure un amic. Al llibre en Bilbo no veu com li cau l'anell al Gollum, si no que se'l troba a les palpentes a les fosques. De manera que en Gollum té més raó quan l'acusa de lladregot.

L'adaptació de SLDA no requeria afegir més espectacularitat de la que ja hi havia als llibres, en canvi al Hobbit s'afegeix més llenya de la que hi ha per aconseguir convertir un conte senzill en quelcom més èpic. De manera que queda un Hobbit unflat amb anabolitzats. És lògic que sigui així doncs la diferència amb SDLA hagués estat massa accentuada. Enlloc de superar-se, s'hagués vist com un pas enrera. De fet, haurien d'haver adaptat 'el Hobbit' abans que SDLA i així progressivament hagués guanyat en espectacularitat, èpica i interés, però això ja és demanar molt. Les coses van com van.

Els escenaris de Nova Zelanda són espectaculars. Les tomes en helicòpter que veiem a SDLA es repeteixen aquí. Però em sembla que n'abusen una mica. I l'escena en que els ataquen els Huargos sembla el mateix lloc on van atacar també a la gent de Rohan quan fugien cap a l'abisme de Helm. I una altra cosa sobre els escenaris: No pot ser que els vegis caminant per una explanada immensa de camp que arriba fins l'horitzó i a la toma següent els trobis al límit d'un precipici. Hi ha canvis d'escenaris sobtats que no es corresponen amb la toma des de l'helicòpter.

Es repeteixen alguns clixés de SDLA que no caldria. Això fa que a moments sembli un "fan fiction" del SDLA (una història desenvolupada per fans basada en SDLA), doncs enlloc de crear noves fites i moments èpics, es recolça en frases i situacions que ja hem viscut a SDLA. Per exemple, per què Gandalf ha de dir un altre cop "por aquí, insensatos" o ha de parlar amb una papallona per fer venir les Àligues.


dissabte, 15 de desembre del 2012

Setmana del Hobbit

 
El Hobbit

Aquesta setmana ve marcada per l'esperada estrena de "El Hobbit", l'adaptació de la novel·la de Tolkien. Encara no l'he vista, però la decisió de fer tres pel·lícules d'un petit conte de poques pàgines m'olora malament. "El Senyor dels anells" era molt lògic que es convertís en una trilogia, justificada per que el propi llibre ho era. Com es possible que aquesta tingui la mateixa llargada que "El senyor dels anells"??. Bé, ho sabrem aviat però d'entrada em fa mala espina. Tan de bo m'equivoqui però em sembla que l'avarícia del seu director o productors, pot ser el pecat capital que esgarri la nova adaptació de Peter Jackson.


Dexter

Som a punt del season finale de Dexter. Em refereixo a la emissió als USA evidentment. Aquesta setena temporada ha estat força intensa. Per mi no ha decaigut en cap moment i sembla que acabarà tan bé com va començar. Tan sols queda un episodi per saber-ho.


Fringe

Torna a tocar pausa en la irregular emissió de la darrera temporada de Fringe. No se quantes pauses han de fer però talla bastant el rotllo. Quan agafes carrerilla ve una pausa d'aquestes i et treu fora de la sèrie. Li perdonem per que es tracta de la darrera temporada i és un miracle que hagi arribat fins aquí. Es tracta d'una darrera temporada completament atípica respecte al que havíem vist fins ara, però que resulta força interessant. 


Galactica: Blood and Chrome

Es tracta d'una webserie que narra les aventures d'un jove Adama. Esta bé, l'únic que l'actor que fa de Adama em recorda massa al Cristiano Ronaldo, i això em talla el rollo.




diumenge, 9 de desembre del 2012

El mapa del tiempo

M'he acabat de llegir "El mapa del tiempo" de Felix J. Palma. He de reconèixer que primer no m'agradava. El problema és l'estil de narrativa. Massa recarregat. Massa adornat. Per explicar quelcom dona moltes voltes i revoltes i s'agrada a si mateix demostrant la seva perícia i que domina l'art de la paraula. I la veritat és que si que la domina, però no cal passar-se demostrant-ho. Vull suposar que ha volgut imitar l'estil de les novel·les de l'època, com ara, Jules Verne o H. G. Wells, però em sembla que s'hi ha esplaiat massa.
Tot i això, l'argument ha pogut més que l'estil narratiu feixuc i m'ha enganxat arrossegant-me a marxes forçades fins a la conclusió del llibre.
"El mapa del tiempo" de Felix J. Palma és un llibre que podríem situar en el subgènere "Steam Punk". L'acció transcorre al segle passat, en l'època de personatges com H.G. Wells o Jules Verne.  Jo el qualificaria com un homenatge a H.G. Wells i a la seva novel·la "The Time Machine" sobre viatges en el temps.
El llibre es divideix en 3 parts o 3 històries que, per bé que independents, tenen un nexe d'unió entre si. I aquest nexe no és altre que H. G. Wells, que té un paper a cada història i que va guanyant protagonisme conforme avança la novel·la.

Atenció a partir d'aquí spoilers:


La primera història.

I aquesta és la història d'un jove, de classe alta i pare empresari de l'època, que s'enamora d'una prostituta de White Chapel, precisament en l`època en la que Jack l'esbudellador freqüentava aquest barri i feia de les seves. El noi manté en secret el seu idil·li amb la prostituta (jo el trobo poc creïble, una mica agafat pels pèls) i dubta en presentar al seu pare la seva relació per por a la previsible reacció paterna i alliberar la prostituta de la seva desgraciada vida. Finalment exposa al seu pare la situació i obté la reacció esperada, però malauradament, el rescat arriba tard i la noia mentre ha estat víctima de Jack l'Esbudellador. 
El noi perd les ganes de viure i es a punt del suïcidi, però, al darrer moment, un amic seu el convenç de que la situació és pot canviar. Hi ha un escriptor, de nom H. G. Wells, que té en possessió una màquina del temps. Podria tornar al passat a temps per salvar la seva estimada de les urpes de Jack l'Esbulledador.

La segona història.

Però no només H. G. Wells, escriptor de 'La màquina del temps' que ha popularitzat els viatges en el temps en la societat britànica de l'època, és qui té el monopoli sobre la quarta dimensió. Un altre escriptor frustrat, Murray, té al seu avast un mètode diferent basat en la màgia del continent africà, accés a una quarta dimensió que li permet accedir al futur. Concretament a l'any 2000. Any clau per la història de la humanitat, doncs esdevé la lluita definitiva entre les màquines i els humans, personificada en els seus dos herois i representants, el capità Derek Shackelton i el rei dels robots Salomon. L'empresa "Viatges en el temps Murray" organitza excursions en grup al futur, per a presenciar en directe la batalla final per la humanitat. La jove Claire veu, en aquesta excursió, la possibilitat d'escapar de la seva depriment vida al present i quedar-se a l'any 2000 amb l'atractiu capità Derek Shackelton. 

La tercera història.

Un assassí corre per Londres matant gent amb una arma que no existeix en el Londres del segle XIX. L'inspector sospita que l'assassí prové de l'any 2000, i ha viatjat al present aprofitant la tornada d'algun dels viatges de l'empresa "Viatges en el temps Murray".



L'autor juga molt bé amb les paradoxes dels viatges en el temps i n'explica al detall les seves regles. És nota que sap de que parla. M'atreviria a dir que hi ha un homenatge a Terminator en la segona història, a banda del clar homenatge a H. G. Wells i a la seva obra i als altres escriptors de l'època.
Si us agraden els viatges en el temps i l'steam punk, aquesta obra n'és la combinació perfecta. No us deixeu engandulir per les formes feixugues i endavant.

Ara canviaré de llibre i d'aquí a un temps començaré amb l'altre llibre de l'autor: "El mapa del cielo", que crec serà per l'estil, però, aquest cop, tractant el tema de "La guerra dels mons" d' H.G. Wells, que ja avança una mica en les darreres planes d'aquest llibre.


diumenge, 2 de desembre del 2012

FIN

L'altre dia vaig anar al cinema a veure "FIN". En veure el títol vaig pensar que feia tard i que la pel·lícula ja s'havia acabat ;-)  Conyes apart, em costa molt explicar coses d'aquest film sense spoilejar-lo, però vaig a intentar-ho. 
Uns amics, que feia molts anys que no es veien, es reuneixen per passar un cap de setmana en una cabana al camp. A la trobada els coneixerem i descobrirem que feia tant temps que no es trobaven degut a un tèrbol assumpte del passat. En mig d'una catarsi de confessions a la llum del foc sota les estrelles un estrany fenomen al cel apaga tots els aparells elèctrics. L'endemà es veuran obligats a tornar a la civilització a peu, en un pelegrinatge ple de perills i d'un ambient enigmàtic provocat per alguna mena de catàstrofe.
Per mi aquest film té dues cares: una cara A, en la que es defineixen molt bé uns personatges i unes relacions complicades entre ells amb enigma inclòs. Es crea doncs (i de l'escriptor del llibre potser?) una  base sòlida i, aconsegueix una bona estona mantenir l'atenció de l'espectador en aquest aspecte.
I la cara B, seria el marc en el que es mouen els personatges: una enigmàtica apocalipsi o catàstrofe. I aquest és l'aspecte que no m'acaba de convèncer del film. A partir d'aquí podeu considerar spoiler tot el que diré al respecte que continuaré 5 línies més avall.



Entenc que no és el primer objectiu del film el tema de la catàstrofe, o potser si que ho és al cap i a la fi. El cas és que no esperava grans explicacions científiques al respecte que l'hagués convertit en un film de ciència ficció cerebral (hagués estat genial). Com he dit, ja no esperava tant. Però si que esperava alguna simple menció, una hipòtesi, si més no, una simple especulació llençada a l'atzar per algun dels protagonistes. Quelcom, caram, que li donés més consistència. Però res, ni tant sols el protagonista s'aventura a donar una explicació tot i que hi ha un moment en que intueix el que està passant. A més, es que la catàstrofe no té cap ni peus. El que és clar és que les estrelles estan desapareixent, que l'energia elèctrica no va (em va recordar a la sèrie Revolution) i que les persones també desapareixen sense més ni més. Com lliguem aquests tres fenòmens? Difícil. I com relacionem aquests fenòmens amb una estampida de cabres pel congost de Mont-rebei? No ho veig per enlloc. Si les persones desapareixen, les cabres no s'haurien d'espantar, ans al contrari, la vida animal estaria més feliç que mai. Si tot s'apaga, és a dir, l'energia s'apaga, les estrelles desapareixen, sembla la fi de l'univers, per què van desapareixent les persones a nivell individual d'una forma tant sobtada? i per que no els animals? És com si algú hagués premut l'interruptor de l'univers i tot s'anés apagant, però de forma selectiva algunes coses si i d'altres no, en una mena d'univers on l'home és el centre de tot, encara que sigui per allò que és dolent. 
Tot plegat em va recordar a un episodi d'Star Trek: La nova generació. En aquell episodi, la doctora Crusher s'anava quedant cada cop més sola a la nau, ja que, tothom al seu voltant anava desapareixent inexplicablement. La diferència és que allí si que acabaven donat una explicació, encara que emprant la tecno-jerga habitual d'Star Trek.
Però és que la pel·lícula s'acabava i la solució no arribava, el final feliç no es veia per enlloc. I ni tan sols una explicació a tot el que estava passant. Encara cabia l'esperança a que fos un somni  d'algun dels protagonistes que fos en un hospital en coma o quelcom semblant, com a "Abre los ojos", però en cap moment al llarg del metratge s'havia donat cap pista de que fos així, de manera que era poc probable. I així van arribar a la fi de "FIN", i em vaig quedar més penjat sense la meva explicació i amb la sensació de que ningú, ni director ni escriptor ni guionista, s'havia molestat en cap moment en dissenyar el fenomen amb una mica de cura, minsament versemblant. Senzillament se'ls en fotia i van preferir cobrir  el final de la pel·lícula amb un aire poètic de pa sucat amb oli. Així és com es resolen els films de ciència ficció en aquest país...