diumenge, 1 d’abril de 2018

Friki Attack: Ready player one

Aquests dies han estrenat Ready Player One als cinemes. A hores d’ara encara no l’he vist. Com podeu veure en aquest post  Friki Attack: Ready player one que vaig publicar l’any 2012, no em guanyaré la vida com a profeta... o si. Ha arribat l’hora de comprovar-ho. 
Ja fa gairebé 6 anys que vaig llegir Ready Player One, la novel·la de Ernest Cline,... és increible com el temps passa volant... M’ha fet molta gràcia rellegir aquell post. Vaig a auto-analitzar-me. En aquell post ja avançava la possibilitat d’un futur film, a la secció “La futura pel·lícula”:

“La futura pel·lícula

Abans inclús de que sortís a la venta ja se n'ha venut els drets per a fer-ne una pel·lícula a la Warner Bross. I és que l'argument del llibre és molt adequat per a fer un blockbuster. No obstant això, veig bastant difícil que l'arribem a veure algun dia. Almenys una adaptació fidel al que és la novel·la.”
Com veieu, no l’encertat. Al final l’han fet. Ara falta veure si és una adaptació fidel o no.
“ I és que l'acció es situa en un món virtual en el qual gairebé tot és possible. Un film així seria molt ambiciós en l'aspecte dels efectes especials, però no impossible. Avui en dia aquest és un tema bastant superat. “
Efectivament al final ha estat un film ambiciós. Nomès pel fet que el director ha estat, ni més ni menys, que l’Steven Spielberg. Ara bé, desconec el nivell d’implicació del director. És un projecte personal o un encàrrec per sortir del pas?
“El problema més aviat rau en que molts dels elements que s'haurien de plasmar en el món virtual tenen copyrights i pertanyen a diferents propietaris. Per exemple, naus de Star Wars,  i en general, elements de múltiples pel·lícules i sèries de TV i manga. En un film segur que aquest ample ventall quedaria molt limitat.”
A risc d’equivocar-me, això segueix vigent. Ara bé, ningú com Spielberg té accés a tants recursos propis i d’amics. De fet, es veu que es va negar a que apareguessin referències a les seves pròpies pel·lícules. Tot i així, no li van fer cas i l’equip d’efectes especials li va colar algun element dels seus films.
“Un altre aspecte a tenir en compte és la obscuritat d'alguns elements frikis. Hi ha molts elements que el públic en general desconeixeria. Si és volgués fer un film més obert al gran públic s'hauria d'atenuar, fer-ho més light i més accessible. I això probablement trauria gràcia al resultat final.”
Tinc curiositat per veure com han resolt això. Fa tant de temps que vaig llegir la novel·la que no recordo els detalls... Dit això, no hi ha ningú com Spielberg per a fer un film accessible a tothom.
“Però un element a favor és que el tema de la nostàlgia 80entera està de moda. Films com ara "Super 8" o "Los mercenarios" ho demostren.”
I 6 anys desprès, la nostàgia 80entera segueix de moda. En aquests anys han estat explotant aquest recurs. “Stranger Things”, “IT” sense anar més lluny. Si vols tenir èxit, situa la teva pel·lícula en els anys 80 i probablement ho petaràs
“Qui sap si la Warner farà un nyap per sortir del pas o hi invertirà prou recursos i esforços per a fer una trilogia impressionant.”
Com a mínim, un nyap no és. La marca de qualitat de l’Spielberg ho avala. Recursos i esforços els han destinat. Ara, sense haver vist el film encara, diria que no té pinta de trilogia. Però ja us he dit que no soc un bon clarivident, potser m’equivoco...



La Clave

Transcorrien els anys de la transició espanyola. Per a posar-vos en context, només hi havia un parell d’emisores de TV, la 1a i la que, llavors anomenaven UHF, o sigui la 2. En aquells temps, les grans produccions de Hollywood no arribaven a la petita pantalla tan ràpidament com ara. (Ja semblo un “abuelete” explicant batalletes...). Per exemple, una producció com Star Wars, que es va estrenar als cinemes l’any 1977 no es va poder veure per la TV fins molts anys desprès. La TV quedava relegada a produccions de sèrie B dels anys 60 en blanc i negre, o com a molt dels anys 70.  Ja en aquells temps, m’agradava el cinema de Ciència Ficció, la Fantasia i el Terror. I això vol dir que, qualsevol pel·lícula d’aquest gènere, per dolenta que fos, cridava la meva atenció. 
En aquestes circumstàncies, un programa debat brillava amb llum pròpia en el panorama televisiu. Un programa polèmic, en el qual es començaven a parlar de temes que fins aleshores havien estat prohibits. Es deia “La clave”. El feien cada divendres per la nit a la 2 cadena. En cada programa tractaven un tema diferent. Jose Luis Balbin, el presentador, començava presentant el tema i a cadascun dels convidats, i una mica d’informació sobre el film que il·lustraria el tema. Aquesta introducció era breu, i donava pas al film en si. En acabar, Balbin, dirigia el debat on desenvolupaven el tema a tractar amb els tertulians convidats. Ja veieu, en principi res especial, la formula que hem pogut veure repetida fins a la sacietat des d’aleshores.  
Alguns d’aquests temes però, propiciaven la projecció de pel·lícules clàssiques de la ciència ficció i de terror, i són aquests els que m’interessaven. Així que, cada divendres era com un “sobre sorpresa” per a mi. L’entrada musical del programa ja era terrorífica de per si. Us la he penjat en aquest video per a que ho vegueu:
   

El programa va tenir varies etapes. Va ser cancel·lat per la direcció en la seva primera etapa (1976) desprès de 13 programes. Desprès, però va tornar en una segona fase fins a 1985. Any aquest, en el que va ser clausurat pel govern socialista de Felipe Gonzalez. De la llista de pel·lícules que es van emetre he destacat aquelles que més em van impactar: 
  1976
Extraterrestres Ultimátum a la Tierra (1951) de Robert Wise
Brujería La semilla del diablo (1968) de Roman Polanski
  1977
  La contaminación La hora final (1959) de Stanley Kramer
Guerra fría Teléfono rojo, volamos hacia Moscú (1964)de Stanley Kubrick 
1978
Futuro sin libros Farenheit 451 (1967) de François Truffaut
Trasplantes Frankestein (1931) de James Whale
Los orígenes del hombre El planeta de los simios(1967) de Franklin Schaffner
  1979
  Vivir en el espacio El enigma de otro mundo (1951) de Chrstian Nyby
Vampiros Drácula (1958) de Terence Fisher
  1980
  Futuro de la humanidad La invasión de los ladrones de cuerpos (1956) de Don Siegel
  1981
  El fin del mundo Cuando los mundos chocan (1951) de Rudolph Mate
  Rearme militar Teléfono rojo, volamos hacia Moscú (1964) de Stanley Kubrick
  1982
  Darwin, otra vez El planeta de los simios (1968) de Franklin Schaffner
  1983
  Eterna juventud El retrato de Dorian Gray (1946) de Albert Lewin
  1984
Atrapados en la ingeniería genética La isla del Dr. Moreau (1977) de Don Taylor 
Recursos naturales de las profundidades Viaje al centro de la Tierra (1959) de Henry Levin 
1984, llegó el futuro Ultimátum a la Tierra (1951) de Robert Wise

Com podeu veure, un gran recull de clàssics de la ciència ficció i el terror que vaig poder veure per primer cop gracies a “La Clave”. Del conjunt total de pel·lícules emeses, el nombre de títols d’aquest gènere no és gens representatiu, però per mi, van ser molt importants. Fins al punt que, la sintonia del programa la vaig associar definitivament a aquest gènere.

diumenge, 25 de febrer de 2018

Artemisa

Ja fa uns quants dies que em vaig llegir “Artemisa”, la nova novel·la de l’autor de “The Martian”, Andy Weir. 
En aquesta ocasió, l’argument aquest cop recorda més a novel·la negra en un marc de ciència ficció. La protagonista Jazz Bashara, és una contrabandista que sobreviu a Artemisa, una ciutat establerta a la Lluna, proporcionant càrregaments il·legals provinents de la Terra als seus clients. Però això és suficient per pagar els deutes i Jazz somnia amb una vida més acomodada. Per això, quan un multimilionari li ofereix un treball especial a canvi d’uns honoraris prou suculents, no s’hi pot resistir, tot i tractar-se d’una activitat completament il·lega i arriscada.
L’estil és, si fa o no fa, el mateix que va emprar a la seva primera obra. És directe, planer i l’autor fa gala dels seus amplis coneixements científics. Novament trobem aquí un protagonista absolut de la novel·la que també n’és el narrador en primera persona. La resta de personatges són un mer complement del protagonista i no arriben a tenir cap fons ni cap més funció que la de complementar la història del seu protagonista. Suposo que són limitacions de l’autor novel. Però Weir no preten tampoc crear una novel·la coral de personatges, sino una novel·la de ciència ficció hard on a la protagonista (en aquest cas és una noia) se li plantegin una sèrie de problemes/dificultats i, amb el seu enginy i coneixements científics ens presenti la seva resolució d’una manera prou plausible i convincent, en un entorn completament hostíl. Si, el mateix patró que la seva primera obra que el va llençar a la fama. Gràcies a l’èxit, va deixar la feina i es va dedicar a l’escriptura. Entenc que, en aquesta ocasió, ha volgut reproduïr el patró que el va dur a l’èxit, i també fer-ne la seva senya d’identitat. El problema és que aquest cop la premisa no és tan atractiva com la d’un Robinson Crusoe/MacGyver a Mart. Tot i això, la novel·la entra molt bé. És molt entretinguda, ràpida de llegir i no t’aburreix en cap moment. L’obra és plena de terminologia científico/química però l’estil planer de l’autor i la seva habilitat a l’hora d’explicar conceptes científics que, en altres mans esdevindrien feixugs, fa que la seva lectura sigui lleugera i agradable. Tal vegada Weir hauria de plantejar-se entrar en el gènere de la divulgació científica o fer-se guionista de la sèrie MacGyver. És obvi que és el seu fort.

diumenge, 17 de desembre de 2017

Reflexions sobre SW: The Last Jedi (Alerta SPOILERS!!!)

Desprès de veure SW: the Last Jedi, arriba l’hora de les reflexions. D’entrada al sortir del cinema la primera sensació és que m’ho havia passat bé. Un cop reposat, comencen a aflorar els matisos.
  • L’humor que s’ha inoculat en aquesta part em va fer gràcia, però em va xocar. Suposo que pels moments en que es produeix. I es que en algun cas el vaig trobar inoportú, trencant el dramatisme. Ja la part anterior tenia més humor, però estava més ben situat. I no us dic que no faci riure, que si que en fa. Però en alguns moments em va recordar a Spaceballs. Per exemple, només començar, l’escena del General Hux i el discurset que li casca a Poe Dameron pel comunicador és divertida, no es pot negar, però com queda el personatge des d’aquest moment? Com una caricatura, un personatge còmic, perd tota la credibilitat i sembla un personatge d’Spaceballs. Desprès es recupera, però el canvi és xocant. Un altre exemple: Rey està entregant solemnement l’espasa laser a Luke Skywalker, un moment especialment important, per tot el que implica, que se’n va a norris quan en Luke agafa el laser i  de sobte el llença cap enrera de forma despectiva. Si, fa gràcia. Però això és Star Wars, no Hot Shots.
  • Tinc la sensació de que no han volgut o no han sabut desenvolupar les trames potencials obertes en l’episodi VII. Les han anat tancant totes i només una d’elles han desenvolupat una mica. Repassem: 
    • Qui és el Lider Snoke? La seva història? La seva relació amb la Força? No ho sé ni ens importa. L’eliminem i queda fora de l’equació. Un problema menys.
    • Qui eren els pares de Ray? Perquè la van deixar? Uns xatarreros, ningú important. “Tema sanjat, i punto, com deia aquell... “. Dos possibilitats: es prenen decisions sobre la trama com a reacció a el que esperen els fans. Per a desconcertar o sorprendre. Que tothom espera que Ray tingui una relació familiar com sembla que ha de tenir tothom que surt en aquesta nissaga? Doncs no, ale, no és ningú. O, quina mandra fa pensar una possible trama complexa i, difícil de justificar tot s’ha de dir. En la propera pel·lícula, si a algú se li acut alguna idea millor, ja direm que Kylo Ren mentia.
    • Que va passar entre Luke i Kylo Ren: Aquí si que es mullen i expliquen el tema. I ho trobo un encert. Potser la millor trama de la pel·lícula. El personatge de Kylo evoluciona i això està bè. Està preparat per a una tercera part.
    • Ray i la Força: No queda gaire clar ni a nosaltres, ni a ella, quin és el seu paper en tot plegat. Però almenys no tanquen la trama i al personatge li queda per crèixer.
    • El temple Jedi: Que hi ha en aquella illa? Uns pocs manuals Jedi en un arbre? Això és el famós temple Jedi? M’ho imaginava més gran. I per si un cas algú volia explorar aquest tema en un futur, l’esperit de Yoda que ara es capaç de generar un llampeg ho crema tot i fora. Ja no cal pensar massa més sobre aquest això. Sembla com si, qualsevol tema que faci ampliar el canon i pugui comportar controversia, l’eliminèssin. Limitem-nos al que ja funciona.
    • La trama principal, la Resistència vs la Primera ordre: No es mullen massa. Tot plegat queda com un interludi, una fugida endavant (literalment i metafòrica), amb l’esperança de que a la tercera part algú resolgui aquest problema. D’alguna manera, és comprensible. Estem al mig de la trilogia, i si recordeu, durant l’Imperi Contraataca, se’l van passar fugint tota la pel·lícula. El que passa és que em queda una percepció de molt menor escala de tot plegat. A veure, a la trilogia clàssica quedava clar des d’un principi que estavem parlant del destí de la Galàxia. Hi havia una República, un Senat, Una Rebel·lió, i un Imperi Galàctic. Hi havia tropes imperials arreu de la xarxa de planetes. Tenies una sensació de trascendència, que estavem davant d’una guerra global. La mateixa impressió la teniem a les precueles. Veiem centres de govern, capitals imperials, el Senat amb totes les races. En aquesta trilogia, la poca visió global que vam tenir, se la van carregar literalment, pulveritzada per una superestrella de la mort. En aquesta segona part trobem una Primera Ordre i una Resistència, que semblen un parell de grups paramilitars al marge del govern de la galàxia. Potser encara són grups incipients que s’estan formant, i encara no governen res. Potser a la tercera part veurem ja una Primera Ordre consolidada al poder, governant amb ma de ferro la Galàxia? Hem malgastat una segona part, perseguint una resistència malmesa gairebé al punt de l’extinció? Si jo fos l’encarregat de guionitzar la tercera part, deixaria passar uns quants anys i presentaria una situació més global, en la que la Primera Ordre governa amb ma de ferro la galàxia i la Resistència ha aconseguit més aliats. Tot i així, massa poc una sola pel·lícula potser per explicar tot el que queda. El fet es que, aquesta reducció de l'abast de tot plegat a unes poques naus perseguides per unes poques, que no són un subconjunt de tota una flota si no que és tot el que queda, fa que l'argument principal recordi a un episodi de Galàctica supervitaminat. Menys mal que la trama de Kylo Ren i Ray, li aporta la transcendència a la situació, però per que es basa en  la transcendència creada en la trilogia clàssica gràcies al suport de Luke Skywalker.
  • Trobo que hi ha moltes situacions repetides de la trilogia clàssica, inclús frases repetides. Un homenatge? Manca d'innovació? :


    • La situació de Ray, Kylo i Snoke no em negareu que no es pastada al Retorn del jedi, però canviant els protagonistes. Kylo -> Darth Vader, Ray -> Luke, Luke -> Yoda. Luke està entrenant amb Yoda exiliat, vol marxar per que creu que pot redimir al seu pare i arrencar-lo del costat fosc de la Força, però tot és una trampa i el porta davant de l'emperador. En aquesta ocasió, és Ray qui entrena amb Luke exiliat, i vol marxar per a recuperar Kylo però tot és una trampa del lider Snoke. Això si, el final és diferent. Potser és el millor de tot el film.
    • Que la Resistència ha de fugir del planeta i han d'entretenir els creuers de la Primera Ordre fins que tots hagin fugit és un clar reflex de l'Imperi Contraataca.
  • Canviant de tema, la música de John Williams: merament continuista. Basada gairebé completament en life motives de personatges. No sé si el problema és que, com que hi ha tants personatges, vells i nous, es passa l'estona canviant d'un life motive a un altre, sense gaire espai per a nous temes. O potser perquè les situacions son moltes repetides, i per tant només es pot tornar a músiques també repetides. De totes maneres se li pot perdonar tot a John Williams. Ja conta més de 80 anys i encara gràcies que segueix al peu del canó. 
  • La millor part del film és la trama Kylo / Ray / Luke. La explicació del problema entre Luke i Kylo i la visió personal del conflicte personal que tenen entre els dos, en la que els dos tenen raó, demostra que no tot és blanc o negre, que hi ha grisos. La resolució de la situació amb el lider Snoke i la posterior coreografia del combat és estèticament poderosa. I me n'alegro que s'hagin carregat el personatge del Lider Snoke i hagin fet progressar a Kylo Ren.
  • L'aventura de Finn i la seva nova amiga, que no m'acaba d'agradar, ens presenta escenaris molt més propers a les precueles de Lucas.
    A banda d'un personatge nou, Benicio del Toro, que sembla una mena de Han Solo però més extremat i sense principis. Ho sento, però quan veig a Benicio del Toro, només veig al personatge del Col·leccionista de Guardians de la Galàxia.
  • La batalla final, amb Luke Skywalker enfront una sèrie de AT/AT és una gran imatge. que per cert, em recorda a una vinyeta de còmic de SW: Imperio Oscuro. El truc Jedi de Luke, una mica forçat. Però tolereu més que resisteixi a una ondanada de trets d'uns quants AT/AT a pit descobert i en surti sense una rascada? Jo crec que no.
Com a balanç final, hi ha coses que em van agradar molt i coses que no tant. Equilibri en la Força? No ho sé, hi ha moments en que m'agrada més i moments en que m'agrada menys. Com sempre, el temps ho posarà tot al seu lloc, però ara, mentre he anat escrivint aquest post i repassant mentalment el film, m'he anat reconciliant amb la pel·lícula i penso que la percepció final serà cada cop millor.

dijous, 7 de desembre de 2017

Que la Força ens retorni!!!!

Falten pocs dies per a l’estrena de l’episodi VIII d’Star Wars. La veritat, l’ambient al meu voltant és bastant fred, gèlid diria, i no em refereixo a l’onada de fred polar, sinò a les expectatives que aixeca aquest film. Jo mateix no sento cap “pertorbació a la força” aquests dies, el hype està en números vermells. 
No en va, estem ja escamats aquest any amb els films que ens han decebut a tort i a dret, i amb les sensacions que ens va deixar l’episodi anterior, “El despertar de la Força”. La manca d’originalitat, el que en molts dels moments s’aferrés a icones de la saga clàssica com el ferro roent, fins a considerar-ho gairebé un remake camuflat, hi té molt a veure, sens dubte.

A més, tinc la sensació de que Disney està exprimint la gallina dels ous d’or i ho continuarà fent fins que no li quedi ni una gota de sang. I això vol dir que, el que fa uns temps eren gairebé joies rares del cinema, elevades al culte, a mites, van per la via de convertir-se en rutina. Entre poc i massa. Des que es va acabar l’episodi VI, “El Retorn del Jedi” a meitats de la dècada dels 80, fins a principis del segle XXI, vam patir una sequera d’Star Wars només alleugerida per algunes novel·les i còmics. Avui, des que Disney es va fer amb els drets, s’ha proposat extraure’n el màxim de suc. Això esta convertint la nissaga en quelcom quotidià, rutinari i poc especial, embafador fins i tot. I això li treu il·lusió, la veritat.

La “sequera” dels anys 90, va fer que, amb el pas del temps, les pel·lícules clàssiques es quedessin gravades a foc en els nostre imaginari col·lectiu. Mentrestant, nosaltres anàvem creixent i les pel·lícules romanien constants a la nostra memòria. Sens dubte l’episodi V, “L’Imperi Contraataca” va ser un film més madur, que em va agafar a mi, i a molts de la meva quinta, massa petits, però que ha anat guanyant enters a mesura que anàvem creixent, i ens anàvem sincronitzant més i més amb el tò del film, fins arribar a ser el favorit de molts. Ara voldríem que els films nous es fessin en sintonia amb la nostra edat, i no és així. Això és difícil d’entendre i també crea cert desencís. Si que et pots sentir-te un nen per una estona, però no deixa l’empremta que desitjaríem, només queda certa sensació de nostàlgia.

Tanmateix, ahir vaig enganxar un programa a Catalunya Radio on van parlar d’Star Wars en motiu de la nova estrena i, quan vaig sentir la famosa fanfàrria d’obertura de John Williams, quelcom dins meu es va despertar. Em va obrir un pont transdimensional a la infància, un fil d’esperança, una emoció que em traslladà en el temps, a moments d’il·lusió, de meravella, de descobriment, d’aventura, de fantasia, d’un univers en una galàxia molt i molt llunyana, però que es molt i molt a prop. Se’m va posar la pell de gallina, ho confesso. Vaig acabar el programa disposat a veure l’estrena del nou film amb energies renovades. Malauradament, al cap d’una estona no gaire llarga, l’efecte es va passar. Cada cop costa més. S’està convertint en una tradició rutinària de Nadal el anar a veure el film d’Star Wars? Ara depén d’ells en reflotar la il·lusió de l’aficionat o afonar-lo encara més. El BB-8 és a la seva taulada.


Que la Força ens retorni!!!!!

diumenge, 5 de novembre de 2017

Stranger Things 2

Aquests dies en que la realitat col·lectiva ve a ser més dura del que és habitual, necessitava refugiar-me per una estona en una realitat alternativa, per tal d’aconseguir una mica d’higiene mental. 
Amb aquest objectiu ahir em vaig summergir de ple en la segona temporada d’Stranger Things, la sèrie del moment.
Si ja vareu veure la 1a. Temporada ja no us vindrà de nou. Tots els elements segueixen allí on es van quedar: Anys 80, grup de nens frikis, bicicletes, fenòmens paranormals, adolescents, triangles amorosos, i nostàlgia, molta nostàlgia. Seguint l’estela de Goonies o E.T. d’Spielberg fins a “It” o el més recent homenatge a aquest tipus de cinema i a una època, “Super 8” de J. J. Abrams. Stranger Things és tot això en forma de sèrie de T.V de Netflix, cada episodi continua conformant una trama d’una temporada de duració. Netflix et posa a la teva disposició tots els episodis de la temporada des del moment zero. Per tant, pots fer una marató de, gairebé 12 hores de duració, i veure-la tota d’una tirada, com si d’una pel·lícula de 12 hores es tractés. Ideal per a desaparèixer durant unes hores d’aquesta realitat i retrocedir amb la ment  uns quants anys a una època més naïf. 
És Halloween. Els protagonistes de la història intenten refer les seves vides desprès dels traumàtics esdeveniments que van sacsejar la seva vida l’any passat, amb més o menys encert. Una continuació en tota regla. La sensació, però, és que aquest cop, la penya es troba més desperdigada i es tracta cada personatge més profundament per separat. 
Les refèrencies al cinema de l’època segueixen, Sense anar més lluny, les disfresses de Ghostbusters.
N’hi ha una però, que m’ha fet molta gràcia, i que també resulta molt evident: l’escena homenatge a Aliens. Ens trobem una escena calcada a la del film de Cameron, en la que els diferents membres d’un equip controlats per càmera des de la sala de control, van sent atacats pels “demogorgons/aliens”. No crec que sigui casual que, presenciant impotent com van desapareixent, un per un, cadascun dels membres de l’equip, hi trobem el mateix actor Paul Reiser, que fa 30 anys interpretava el paper de Burke, el trepa traïdor de l’empresa a Aliens, en similar situació.


Seguent episodi centrat exclusivament en la noia amb poders telequinètics, “Eleven”, i que recorda molt a Akira. No em negareu que Eleven i els altres nens amb poders no formen part d’un projecte ultrasecret similar al que podem veure a Akira. I si no us ho creieu, fixeu-vos en la pintura del pallaso, aparentment diana d’una banda rival del grupet punki.
Però aquest episodi també ens ensenya com “Eleven” gairebé s’endinsa en el costat fosc de la força, amb una prova similar a la de Luke Skywalker a Dagobah amb Yoda.
Per mi, una segona temporada gairebé diria que millor que la primera. S’aprofundeix en gairebé tots els personatges i es continua engrandint aquest univers.
Us confessaré que quan escric això encara em queden un parell d’episodis per a acabar la temporada, però es que em sap greu que s’acabi, i desprès de la marató de divendres avui acabaré de veure’ls. M’agradaria padalejar-los més i anar-los degustant a poc a poc, però els spòilers volen per la xarxa, i abans no me’n trobi algun de morros, hauré d’anar per feina.

No deixeu la cinta sense rebobinar o la del videoclub us fotrà bronca...

P.d.: us deixo un link on podeu trobar les referències: Imdb “Stranger Things" Season 2 References and Easter Eggs

dimarts, 26 de setembre de 2017

Pentargo House Scape


La nit de dissabte va ser una nit diferent. En motiu del cumple sorpresa del Senyor X (Aprofito l'avinentesa per a felicitar-lo de part de tot l'equip de FrikiAttack) se'l va obsequiar amb una experiència en un scape room i vam tenir el privilegi d'acompanyar-lo en aquesta aventura.
Per als que no sapigueu en que consisteix un Scape Room (no crec que quedi ningú sense saber-ho però per si un cas) us en faré cinc cèntims. Es tracta d'un joc en viu en el qual, un grup de jugadors col·laboren en la resolució d'una sèrie de trencaclosques per a sortir, en un límit de temps determinat, d'una sala  tancada, Els trencaclosques solen consistir en jocs que amaguen combinacions de nombres que obren una sèrie de cadenats d'armaris o calaixos repartits pel mobiliari i que guarden noves pistes per a trobar altres claus, fins a trobar les que et permeten obrir la porta principal. A partir d'aquesta premissa bàsica es pot embolcar més o menys, amb una història al darrera que enriqueix el joc i una ambientació que complementi l'experiència. Per exemple, el primer que vaig jugar, no anava acompanyat de cap història de fons. Senzillament s'havia de resoldre tots els enigmes per aconseguir totes les claus que obrien el pany de la sortida. Es clar que s'ha posat de moda aquest tipus de joc i la oferta ha augmentat. Actualment a la meva ciutat hi ha 3 empreses que ofereixen aquest entreteniment. I aquest èxit també s'ha vist traslladat a altres formats, apareixent no pocs jocs de taula de la mateixa temàtica,  i fins i tot llibres que són una evolució d'aquells "elige tu propia aventura". Aquesta sana competència fa que cada proposta hagi d'aportar nous elements a l'experiència, sense tergiversar el concepte bàsic. Així trobem diferents ambientacions,  una presó, una central nuclear, viatges en el temps etc,.. el macguffin només es troba limitat per la imaginació i els recursos.

Dit això, l'Scape Room del dissabte era un dels que aportaven més elements que el simple joc i això va fer molt més enriquidora l'experiència. A Pentargo House Scape, la temàtica era el terror. A diferència de la majoria de Scape Rooms, l'escenari del joc no es limitava només a una estança, si no que abastava una casa sencera!!: 3 (ampliable a 4) pisos de pura diversió/terror. La casa es troba al poble d'Albagès, a uns 30 km de la ciutat de Lleida. L'hora, les 10 de la nit, molt propicia. Carreteres solitàries, carrers buits, poca llum, casa vella de poble sense cap element exterior que la identifiques com a negoci. Tot plegat contribuí a la sensació de no saber ben bé on ens estàvem ficant i això va anar molt bé per a augmentar la immersió en el joc. Un cop vam entrar, en un rebedor amb llum tènue i boirós, l'hoste ens va posar en antecedents. La història, ja era prou terrorífica en si. Segons sembla aquesta casa havia estat la del capellà del poble que es dedicava a la pràctica de rituals satànics i experiments amb la sang de nens. No desvetllaré més detalls per no fer spòilers. L'ambientació era molt cuidada: Fotografies d'aquestes antigues en blanc i negre arreu de la casa d'aquestes que fan molt respecte amb cares tatxades,  antics motius religiosos, llibres de màgia negra, escarabats (de plàstic),  pardals morts, escatxics de sang, mobles atrotinats i en tot moment un sistema d'audio que vomitava veus de nens fantasmals i sorolls d'ultratomba que posaven els pèls de punta, fantasmes que es passejaven per la casa i feien soroll... Tot plegat feia por. I mentre tenies que cercar les pistes, la veritat, a mi em feia cosa anar sòl per allí dins i no gosava separar-me gaire del grup i menys sense llum... per si un cas. Evidentment que sabies que no era veritat, però l'atmosfera estava molt aconseguida.

Realment, us ho recomano. Una estona d'una experiència immersiva d'aquest tipus va molt bé per a desconnectar, tot i que sigui de por. I aquests dies encara més. Resulta paradoxal que faci més por el mon real que vivim aquests dies que no una experiència d'aquest tipus. Almenys saps que no va de debò, A més tú ets l'heroi. En canvi la realitat si que va de debò, i, a més, sovint no hi pots fer gran cosa.

Els autors d'aquest Scape Room són una productora audiovisual Audivideo especialitzada en produccions audiovisuals i nous format d'entreteniment, amb la característica que fan productes de proximitat, es a dir, que utilitzen els recursos i escenaris de les nostres contrades, i la veritat és que em sembla molt bé. Entre molts altres i variats projectes, un és aquest Scape Room.  Com a curiositat, part del attrezzo de Rec es troba entre els objectes que trobarem dins de Pentargo House Scape. Tal com ens van explicar desprès, cerquen noves formes d'entreteniment més immersives, bé mitjançant la tecnologia i la realitat virtual com experiències en la que et converteixes en el protagonista de la història. De fet, crec que hi ha una tendència a crear aquest nou sistema d'immersió dins de la història, mitjançant entorns virtuals o simplement amb evolucions del teatre. Un altre projecte que veurà la llum aviat en aquell mateix entorn consisteix en convertir-te en el protagonista d'una història d'exorcisme rodejat d'actors. Tot plegat hem recorda al simulador que podiem veure a Star Trek: La nova Generació, on els membres de l'Enterprise podien viure aventures en qualsevol entorn que puguessin imaginar, sense sortir de la nau i sense moure's d'una habitació. Allò clar, era tot virtual, per bé que la diferència entre la realitat virtual i física era mínima. Fins que la tecnologia ho permeti, si volem realisme ens haurem de conformar amb actors de veritat que interpreten un paper amb el que has d'interactuar com a protagonista de la història. Crec que el futur va cap aquí i aquest tipus de formats d'entreteniment només acaben de començar a explorar-se. Això no crec que impliqui que el cinema i demés mitjans més passius estiguin acabats. Ans al contrari, en la varietat està el gust. Podrem escollir entre un entreteniment més distant i passiu, o entre una experiència més intensa i immersiva.